No confonguis mai el viatge amb el turisme.
El turista és un home que veu. Però no sap mirar.
Filma constantment i retrata. Però és incapaç de contemplar.
Passa. Però no es queda mai enlloc.
I el que és pitjor: res no li entra a dintre.
Viu en la superfície, on regna la confusió de les llengües.
I no escolta la paraula única, irrepetible, de cada una de les coses que cobeja emportar-se a canvi de diners.
No. El turista no és interessant.
Creu que la vida és espectacle.
El viatge és sempre interior: treball de l'esperit.
Com una barca vella dins la mar, que s'ha deixat cobrir de cornets, algues, animalons, llim, els quals donen vida a la fusta morta, el viatge fa créixer l'ànima. Posa gruix d'humanitat.
És diàleg amb les coses.
Que deixen d'ésser coses i es fan figures imprescindibles del paisatge interior.
El viatge és obertura al món, ample, com l'horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic.
El viatge converteix els ulls en un balcó estibat de roses, per on guaita esporuguida la set de comunió.
Camina que caminaràs, emergeix un continent inèdit.
El viatge és el part de l'home nou.
Pertany al misteri de la vida i n'és la seva expressió: Som en la mesura que ens fem. Que caminem.
Aturar-se és morir.
No som espectadors.
"Com la llarga acompanyada d'un mort
que passa endolada
tot callant,
així més hores perdudes
desconsolades i mudes
van passant".
No som espectadors.
Perquè no ens banyem mai dues vegades en el mateix riu.
Perquè la vida és drama: un camí.
I nosaltres, rodamons.
Pelegrins que somnien reposar.
Però sols un instant.
Sempre l'altra vora del riu al davant, inabastable.
Per això el viatge és risc.
És exposar-se.
Sortir de la ciutat mesella d'encanteris, segura de seguretats. Per tastar la intempèrie.
I posar-nos en mans del desconegut.
Deixar i tornar a deixar.
Abandonar-se als vents. A la nit. A la negra nit.
I no aturar-se.
Perquè res no ens és donat als humans sense esforç.
Perquè no som: aprenem a ésser cada dia.
I caldran molts esforços - molta violència!- per endevinar el camí, per no perdre de vista la meta.
Perquè sols hi ha una oportunitat.
L'error seria fatal.
Fatal, però possible: amagat darrera cada escull, sota les ones.
I és tan fràgil el nostre petit vaixell!
I els déus no sempre són favorables, enlluernats amb la seva omnipotència.
Ens caldran algunes coses per al viatge.
No moltes.
Un sarró buit.
Un fort, tossut desig.
Un estel.
Res més.
Per ventura una flor.
Beuràs de les fonts.
Menjaràs el que et donin, que no serà molt.
Dormiràs al ras.
Seràs feliç.
Al cap i a la fi, el que importa més que la meta és el camí.
I si et borden els gossos quan voregis cases lluents, calentes, temptadores, no aturis el pas ni tinguis por. Lladren perquè camines!
I si et demanen on vas, tu no responguis. Guarda el teu horitzó per a altres caminants.
I si en veure't passar es riuen de tu, enhorabona: és la por dels coixos que voldrien tothom quiet. I si et diuen que Ítaca no existeix, millor. No t'amoïnis. El teu mapa - el teu desig- no s'equivoca.
Més tard aprendràs que Ítaca la portes dintre. Que Ítaca ets tu.
Per això la pots cercar.
I per això la reconeixeràs tot d'una quan et passi a la vora, pel camí.
I per això trobaràs la pau.
Seràs feliç a Ítaca.
Però això serà més endavant.
Ara et cal encetar el viatge.
Camina que caminaràs, preocupa't sols del camí.
"Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple de ventures, ple de coneixences".
Preocupa't sols de caminar!
Teodor Suau
